Territori Creatiu

RSS
  1. Arts de carrer, Arts escèniques, Comunitat, Espectacles, FiraTarrega, Suport a la Creació 25/10/2021 Àrea de comunicació

    Tornar

    Per Marcos Morau, director de La Veronal

    Tornar.

    Érem joves, els obstacles no tenien encara forma de monstre, ni teníem símptomes de cansament i ens semblava que podia seguir sent així per sempre.
    Al nostre voltant observàvem un món nou, ple de vida, de moviment, d’un progrés incansable i sentíem en nosaltres el vigor i l’ànim necessaris per mantenir el pas fins a arribar a algun lloc.
    Érem joves quan vam aterrar per primera vegada a FiraTàrrega.
    És la simplicitat i el caràcter tan abstracte dels nostres sentiments juvenils el que, per dir-ho d’alguna forma, ens fa creure que som immortals.
    Ens quedava un món per descobrir, un món que necessitava de nosaltres, dels que just començàvem.
    Recordo un moment, un lloc on el meu cap no trobava els límits, on la bogeria de la joventut es creuava amb un marc perfecte, un temps perfecte, un grup de gent vinguda de tot arreu.
    La primera vegada que vam venir a FiraTàrrega va ser amb l’espectacle Finlàndia, a la plaça de les Nacions, teníem vint-i-pocs anys, veníem amb la fam d’un futur que començava a presentar-se rocós, on brollaven llums i ombres, il·lusions i pors, brillantors i navalles. Vam tornar després amb la que seria una peça clau en la trajectòria i destí de La Veronal, Los pájaros muertos, una peça que marcaria l’estil posterior de la companyia i ens portaria a Brasil, París, la Biennal de Venècia i molts racons d’un món que començàvem a abraçar.

    Finlàndia. La Veronal. FiraTàrrega 2010. Foto: Elba Romero

    Finlàndia. La Veronal. FiraTàrrega 2010. Foto: Elba Romero

    L’artista contemporani és escèptic i desconfia fins i tot -o més aviat principalment- de si mateix. Li costa definir-se com a creador i artista i poder ser feliç i viure d’això.
    És difícil reconèixer les virtuts en un mateix i en l’altre. Les virtuts solen estar amagades profundament. El mateix passa amb els llocs que t’han deixat empremta i els llocs en què has deixat empremta.
    Costa reconèixer aquests llocs.
    Llocs que han emfatitzat les teves virtuts i llocs que t’han permès créixer, i en definitiva ser.
    FiraTàrrega és un d’aquests llocs.
    És aquesta imatge temporal.
    És aquest record que guardem profundament, aquest somriure que se t’escapa. Aquesta mirada còmplice.
    Anys després, ja al mig de la voràgine internacional i la satisfacció de poder tenir un ritme artístic i un reconeixement més enllà de casa vam tornar amb l’espectacle Bologna Pasolini. Sí, amb les mateixes pors del primer dia, però amb l’artesania d’algú que coneix les seves habilitats i sap fer malabars amb els seus temors.
    Mirar enrere i pensar en FiraTàrrega és pensar en empremtes que deixes en els llocs i empremtes que et marquen per sempre.
    Pensar en Tàrrega és treballar per primera vegada amb una banda de música (de Bellpuig) i recordar-te de tots ells quan treballes amb orquestres simfòniques a un país del nord d’Europa.
    Pensar en Tàrrega és poder llançar gavines negres des de la torre del campanar de Santa Maria de l’Alba.
    És poder barrejar professionals amb amateurs sense complexos i pensar en gran. I sempre més.
    Pensar en Tàrrega és anar en bici al Talladell una nit d’estiu.
    Un premi al millor espectacle.
    Una paella al pati de l’escola pia.
    Un capellà explicant-nos com accedir a la finestra que dóna a la plaça dels Àlbers.
    Col·locar la dansa a peu de carrer i deixar que l’espectador entri dins de l’escena i el sostre del teatre sigui la mateixa nit estrellada.
    El somni d’una nit d’estiu.
    Gràcies, Fira Tàrrega per deixar-nos empremta, per empènyer-nos a créixer i somiar, per ser aquesta plataforma que ens va donar la mà i ens va animar a seguir.
    A creure.
    A créixer.
    Gràcies Anna, Jordi i tot l’equip meravellós que ens va abraçar des del primer dia fins a l’últim.
    Si somiar és com viatjar de franc a un lloc al que mai podràs tornar, desitgem poder tornar algun dia aquí.
    Plens de gratitud i ganes.
    Plens d’una joventut que mai vam superar.
    Amb estima,

    Marcos

  2. Arts de carrer, Arts escèniques, FiraTarrega, La Llotja, Política cultural, Professionals 18/10/2021 Àrea de comunicació

    Què hi pinteu aquí?

    Per Ester Bartomeu, vicepresidenta de l’AADPC.

    Fa 40 anys estàvem en un moment convuls de revolució social: l’intent d’assassinat del Papa, l’intent d’assassinat del president dels Estats Units, el cop d’estat del 23F… Per tant, havien de sorgir coses noves per sortir de la depressió, de l’opressió… i, evidentment, la cultura havia d’estar a l’alçada i abanderar la lluita. Van néixer Vol Ras, El Tricicle, La Cubana, i tants altres.
    L’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya (AADPC) també va néixer l’any 1981. Vam sorgir com a organització de caràcter professional i sindical, independent i sense ànim de lucre. Hem treballat durant aquests anys per defensar els drets laborals i la dignificació de la professió. Sempre hem pensat que actuant col·lectivament s’obtenen millors resultats que no pas de forma individual.
    FiraTàrrega era un espai per donar veu a tota aquella creativitat teatral emergent. Poc a poc es va anar consolidant com un projecte ferm que avui en dia té molta força. Voldríem felicitar els organitzadors per la feina feta durant tants anys i, sobretot, per la gran tasca que també es fa proporcionant residències a nous artistes i creadors, coordinant-los perquè la seva feina vagi més enllà de la Fira i pugui tenir visibilitat.
    Tant l’AADPC com FiraTàrrega compartim aquest esperit de lluita per un col·lectiu que contribueix al desenvolupament de la societat, de la cultura i de les arts. Ja fa molts anys que col·laborem plegats i que treballem per a la organització d’activitats que ajuden a donar visibilitat al treball dels professionals de la cultura. Poc a poc ha anat creixent una voluntat de treballar junts aportant sempre noves propostes d’activitats que ajudin a millorar l’edició anterior. Els primers anys vam començar a venir d’espectadors, formant part del gaudi de la Fira, i amb els anys vam tenir presència amb estand propi a La Llotja, participant en xerrades, presentant Sindicart el 2012 o organitzant activitats com els speed-meetings que ja s’han consolidat com una activitat integrada a la Fira. El primer any que vam muntar estand vam tenir comentaris de tot tipus, des dels que ens deien «què hi pinteu aquí?» als que ens deien «ja era hora que vinguéssiu de manera fixa». A poc a poc tots hem anat veient el sentit de ser-hi, aixoplugant els artistes (associats o no) perquè puguin utilitzar l’estand per a fer reunions, per trobar-se amb col·legues, per deixar la motxilla o fins i tot per carregar el mòbil. Són 40 anys d’un llarg recorregut que ens satisfà avui quan veiem que ens anem fent grans i que cada dia som millors.
    Des de la nostra revista Entreacte cada any hem intentat donar veu a FiraTàrrega publicant l’actualitat de la Fira i entrevistes als directors i directores, fent visible que el teatre de carrer ÉS teatre i s’ha de recolzar de la mateixa manera.
    Volem agrair la feinada que feu perquè aquest esdeveniment sigui possible any rere any, especialment a gent com en Mike Ribalta que ens coordina a tots perquè hi siguem i ens hi sentim còmodes, que ens ajuda en tot allò que necessitem… Què passarà quan tu no hi siguis?
    Com a AADPC, ens sentim orgullosos de pertànyer una mica a aquesta família i estem convençuts que aquesta Fira de Tàrrega celebrarà molts aniversaris més. Moltes gràcies.

    Acte celebració 40è aniversari FiraTàrrega. Foto: Núria Boleda

    Acte celebració 40è aniversari FiraTàrrega. Foto: Núria Boleda, 2021

  3. Arts de carrer, FiraTarrega, Política cultural 11/10/2021 Àrea de comunicació

    Llarga vida a la Fira

    Per Pau Llacuna i Ortínez. Exdirector executiu de FiraTàrrega

    Quan la Natàlia, la directora executiva, em va demanar que expliqués, en aquest acte del 40è aniversari, una vivència personal relacionada amb la Fira, inicialment vaig pensar en tres frases, que tot sovint utilitzava en la gestió quotidiana de la Fira.
    La primera, una frase l’escriptora d’Eleonor Roosevelt que diu: «Fes cada dia alguna cosa que et faci por». Plantejar-se diàriament sortir de la zona de confort.
    La segona és per a la gestió del dia a dia, una dita popular: «No fem uns estalvis que ens cremin les estovalles». Gestió amb coherència, equanimitat i empatia.
    La tercera és una frase, atribuïda a Joan Brossa, diu: «Apuntem a l’infinit per avançar un pas», ara bé l’objectiu és l’infinit, és la reivindicació d’una certa ambició i rauxa per avançar.
    De vivències, quan formes part d’un esdeveniment tan intens com FiraTàrrega, n’hi ha de tota mena. Jo ara n’explicaré una que va lligada a l’última frase. Data: 23 de gener de 2013. La ciutat: Puerto Natales. La regió: la Patagònia. L’Estat: Xile. El festival: Cielos del Infinito. Convidats pel festival, pel govern xilè, amb l’auspici de l’organisme interestatal Iberescena, la Fira es presentava en unes jornades per a professionals a l’altra punta del món.
    La ponència portava per nom «FiraTàrrega: organización y producción». Com pot ser que un esdeveniment d’una ciutat de 17.941 habitants interessi i sigui conegut a 12.582 quilometres de distància? Més de 30 festivals de l’Amèrica Llatina presents a la xerrada. Moltíssimes preguntes, moltíssim d’interès: Com tracteu aquest tema? Com comuniqueu? Com programeu? Com es pot participar? Quin és l’organigrama?
    Vaig tenir un moment d’esgarrifança, de pell de gallina, d’incredulitat, d’ulls ennuvolats. Ho estic vivint o ho estic somiant?
    Si encara tenia algun dubte, ara ja no el tinc: la Fira és un esdeveniment cultural, conegut, estudiat i valorat mundialment.
    La Fira és un referent, d’organització, de programació, de producció, de creació. Ens som prou conscients d’aquest fet?
    Aquesta realitat és el resultat de la gestió de tot un equip, que amb una voluntat de treball constant durant anys, ha assolit l’objectiu de posicionar i internacionalitzar FiraTàrrega. El camí havia estat llarg, però el resultat era evident.
    La Fira projectada i referent des de la Patagònia al Japó. La Fira ha fet visible i ha col·locat la ciutat de Tàrrega en el mapa del món.
    Aquesta és la meva vivència, i aquesta és la realitat, i aquesta realitat és una evidència. Res més, moltes gràcies. Felicitats!

  4. Arts de carrer, General 04/10/2021 Àrea de comunicació

    No deixeu d’emocionar-nos

    Per Jordi Muntada. Espectador de la Fira

    Amb aquest text de Jordi Muntada iniciem la publicació d’una sèrie de 4 articles que recullen les intervencions que es van fer en el marc de l’acte de celebració dels 40 anys de la Fira a la plaça dels Comediants de Tàrrega, el 9 de setembre de 2021.

    Hola bona tarda a tothom. Primer que tot gràcies per convidar-me a participar en aquest acte tan especial, és un honor. Ara fa 40 anys que vaig sortir a fer un tomb pels carrers de Tàrrega. Era la festa major i em vaig trobar que hi passaven coses que no havia vist mai, cercaviles imparables, titelles gegants, que si el sol, que si la nit, dracs, fum…
    La gent ens miràvem i no enteníem res, no sabíem el que passava, però estàvem a gust. Jo crec que ningú sabia què era una fira de teatre al carrer, però era una festa que no s’acabava mai. A mi personalment, tot allò em va sacsejar però m’hi vaig enganxar de seguida. Bé, van anar passant els anys i tot anava a més, noves sensacions, espectacles al·lucinants, coses que passaven en espais que no et podies imaginar. Jo anava amunt i avall sense parar, fins i tot hi va haver uns anys que no volia anar a dormir, hi havia tanta intensitat al carrer, que no em volia perdre res.
    Per a mi la fira és increïble, el que passa al carrer em dona aire, em dona vida. No ho sé, de vegades n’hi ha prou amb el gest d’una actriu, amb la imatge d’un espectacle, amb algú que et trobes a la cantonada d’un carrer fent no sé què i et quedes parat i no saps què dir. Aquests moments son impagables. És una sensació difícil d’explicar, s’ha de viure.
    Per a mi la fira avui, continua mantenint una essència especial, que et convida a gaudir del carrer i de la gent que t’hi trobes. Això sí, des de la part de l’espectador, d’aquests 4 milions d’espectadors que han passat per la Fira i dels molts més que vindran, voldria dir una cosa a tota la gent, en qualsevol dels seus àmbits, que fa possible FiraTàrrega i les arts escèniques en general: no deixeu d’emocionar-nos, de despertar-nos, de trencar-nos els esquemes, de provocar-nos, de fer-nos viure una mica més. Nosaltres, els espectadors, us estem esperant.
    Molt bona fira a tothom.

  5. Arts de carrer 20/09/2021 Àrea de comunicació

    El teatre, eina de transformació social

    Per Maite Trepat, directora del Grup Alba, entitats d’economia social.

    FOTO: 2019. Mission Roosevelt. Tony Clifton Circus. Espectacle que visibilitzava les dificultats inherents a les limitacions físiques en l’espai urbà © Martí E. Berenguer. Arxiu FiraTàrrega.

    L’espectacle Mission Roosevelt de Tony Clifton Circus ens aporta el gran valor social del teatre, aquell paper que durant molts anys la Fira ha vetllat per aconseguir: commoure, sensibilitzar, experimentar en primera persona i, si ha calgut, riure’s de la diferència, de les barreres que com a societat tenim, per ajudar a trencar murs. Amb una gran frescor, trencant tabús, amb diversió i humor, Mission Roosevelt no deixa indiferents els espectadors, que passen a ser actors, asseguts en una cadira de rodes, experimentant una vivència que els marcarà de per vida, sortint de l’espectacle amb una altra mirada envers les persones que tenen la mobilitat reduïda, exclosos de moltes oportunitats, i esdevenint agents de canvi. Quin gran encert de la Fira programar un espectacle que converteix el teatre en una eina potent i inspiradora de transformació social.

  6. Arts de carrer 13/09/2021 Àrea de comunicació

    Sonet als 40 anys de FiraTàrrega

    Per Josep Pedrals, poeta.

    FOTO: 2017. Momentos estelares de la humanidad. Eléctrico 28. Espectacle basat en el llibre homònim de Stefan Zweig. © Martí E. Berenguer. Arxiu FiraTàrrega.

    Cada adormir-se fa de mesura
    del comediant que portem a dins
    quan ens forcem en la positura
    per fer-nos creure que ja dormim.

    No cal mirar-nos de gaire altura
    per adonar-se que som petits,
    que en el teatre de la natura
    som uns pallassos avergonyits.

    Som una tendra caricatura,
    no ens cal cap màscara per fingir,
    però juguem a fer-nos-en burla
    per refrescar-nos que això és així,

    que en el defecte i la desventura
    tothom fulgura i és ben bonic.

  7. Arts de carrer, General 06/09/2021 Àrea de comunicació

    Els testos s’assemblen a les olles

    Per Eduard Ribera, escriptor.

    FOTO: 2013. Pelat. Joan Català. Espectacle a la plaça de les Nacions sense Estat de Tàrrega. © Martí E. Berenguer. Arxiu FiraTàrrega.

    Encara que alguns cops les aparences enganyen, normalment els testos s’acaben assemblant a les olles. En aquest nostre país curull d’acomplexats provincians, sovint la tradició s’ha confós amb una determinada moral, amb el folklore o, encara pitjor, amb l’antítesi de la modernitat. Per pura ignorància, de vegades passa que els que estan a la cua somien ser els primers, els abanderats, els líders, els capdavanters, els excel·lents. I, és clar, ja se sap que l’orgull i la pressa són consellers nefastos. Més que res perquè l’ansietat fa que ens obsedim en objectius inassequibles i ens oblidem de les habilitats que ens són naturals. Fer-se gran, créixer, és esdevenir conscient que, efectivament, els testos s’assemblen a les olles, que no és aconsellable construir en zones inundables, que l’aprenent era la figura idònia en la transmissió dels oficis o que abans de parlar cal escoltar els qui en saben. Malauradament, aquest nostre país curull d’acomplexats provincians sovint avança en direcció contrària, perquè es prenen decisions pensant en abanderar, liderar, ser capdavanters i excel·lir. Per postureig estadístic. Sense tenir en compte el coneixement ancestral del qual som dipositaris i que hauríem de preservar, de totes totes, per a les generacions que ens han de succeir.

  8. Arts de carrer, General 30/08/2021 Àrea de comunicació

    Somni d’una nit de Sol

    Per Oriol Martí Sambola, gestor cultural i exdirector executiu de FiraTàrrega.

    FOTO: 2002. Amor diésel. La Viuda y Sol Picó. Espectacle inaugural de gran format a l’Av. Tarradellas de Tàrrega. © Núria Boleda. Arxiu FiraTàrrega.

    I t’ho explica per telèfon: una vegada i una altra, conduint per l’AP-7, Sol Picó assenyalava aquella exposició de carretera: excavadores, braços articulats, rodatges, torns i greix negre, aparcats, expectants, a peu de via. Vull un espectacle amb vosaltres, aparells motoritzats. Conduir-vos, fer-vos viure. Ferros i rodes en escena. Brogireu perillosament, sacsejant tres dones tendres. Viurem, tots, un somni breu sense sentit. Sereu arts de carrer!

    Kike Blanco i Sol Picó. Un(a) vídu(a) i una xe. Al volant David Climent, Joan Manrique i Pablo Molinero. A la pala Leo Castro, Maribel Martínez i Marielle Morales. Valents.

    ELLA –Malvat ! M’has enamorat ! Hauré de lligar-me el cor amb corda per no perdre’l pel camí. O et disseco i t’emporto cap a casa? Ets tan gran i embrutes de gasoil quan et mous pel passadís. Què faig, què fem?

    MÀQUINA –Brrrrrrrrrrrrr, brrrrrrrrrrrr!

    ELLA –I si hi poses de part teva? I si no remugues tant? Treus tant fum, treus tant fum!

    MÀQUINA –Brrrrrrrrrrrrr, brrrrrrrrrrrr!

    És Deus ex machina i una Síndrome d’Estocolm, amor dièsel per a tothom. Somni d’una nit de Sol. FiraTàrrega: no hi ha històries impossibles, ni nits sense teatre, ni places plenes quan tot s’acaba ni places buides quan tot comença. Món, gent, gas, pols, foc, fum, cor, déu, fosc, cant, art, bell, oh!

    Queda inaugurada la vint-i-dosena Fira de Teatre al Carrer de Tàrrega.

  9. Arts de carrer 23/08/2021 Àrea de comunicació

    Àtoms socials

    Per Josep Perelló, físic i catedràtic de la Universitat de Barcelona. Líder del grup OpenSystems

    FOTO: 1999. The bells. Els australians 5 Angry Men, a la plaça Major de Tàrrega © Núria Boleda. Arxiu FiraTàrrega.

    La població d’una ciutat augmenta de forma molt considerable periòdicament. El fenomen pot explicar-se per l’activació d’un intens camp de força que fa que àtoms de racons geogràfics distants sentin una atracció de naturalesa desconeguda. Els àtoms queden atrapats a la ciutat fins que el camp de força es desactiva, al cap d’uns dies. Observacions més precises permeten afirmar que el camp no té una única font. Respon a una successió d’activacions i desactivacions de camps d’atracció diversos, repartits per la ciutat. Els focus tenen intensitat i durada variable. Els àtoms que senten l’atracció s’ordenen amb una simetria circular que no deixa de ser sorprenent donada la seva coneguda tendència al desordre. La simetria només queda distorsionada per l’arquitectura irregular de l’entorn. En el cas de la foto, la Plaça Major. S’hi observa com el camp de força és creat per un número reduït d’àtoms. Aquests pocs àtoms de naturalesa anòmala situats al centre tenen una formidable capacitat d’atracció. Els àtoms que omplen la plaça queden congelats, malgrat les altes temperatures. La desactivació del camp d’atracció sempre va precedida per l’alliberament d’energia en forma de forts aplaudiments. Aquesta energia compensa l’esforç dels àtoms de naturalesa anòmala que han estat capaços d’atreure la ingent quantitat d’àtoms. Es necessitaran observacions durant com a mínim 40 anys més per tal d’entendre la veritable naturalesa del fenomen.

  10. Arts de carrer, General 16/08/2021 Àrea de comunicació

    Quatre dècades mirant-nos al mirall

    Per Sara Bailac Ardanuy, poeta.

    FOTO: 1986. Albert Vidal. Instal·lació – Performance L’home urbà a la plaça Major de Tàrrega © Assumpta Burgués. Arxiu FiraTàrrega.

    I la imatge que reflectiu
    se us pot desprendre de la persona
    i restar fixa al mirall per sempre.
    Joan Brossa

    Afaitar-se, llegir el diari, escriure a màquina i dormir. Al carrer de Tàrrega, envoltat de tanques, l’any 1986 Albert Vidal exhibia durant 42 hores seguides la vida quotidiana d’un home urbà. Menjar una mica, quedar-se a la lluna, seure al sofà i passejar. L’espectacle de la vida quotidiana que es converteix en mirall que inquieta, que agrada o que horroritza a qui el contempla. La performance que reflecteix imatges -potser amables, potser grotesques- on no sabem, volem o podem reconèixer-nos. Una instal·lació-performance que va passar per zoològics de tot el món amb gran èxit: persones contemplant l’home urbà, vora la gàbia dels ximpanzés, les zebres i els ossos. Un ciutadà normal i corrent, educat, ben vestit, en silenci: un homo sapiens sapiens. Un exercici, podríem dir-ne, antropològic però sobretot provocador. Quants més reflexos hem tingut davant, hem anat a buscar, ens han sorprès tot aquest temps als carrers de Tàrrega? Quantes emocions, reflexions, provocacions han deixat empremta en la ciutat i conformen l’aura que reviu cada setembre? Què han estat aquests 40 anys de Fira sinó quatre dècades posant-nos davant del mirall?

Cerca al web

×