Blog de FiraTàrrega

RSS

Art comunitari, Arts de carrer, Festivals, FiraTarrega, Públics 13/06/2016 Àrea de comunicació

Com sona un vaixell quan s’enfonsa?

Per Carla Rovira

En el marc de l’acord entre FiraTàrrega i l’Ansan Street Arts Festival (Corea del Sud) per a la mobilitat artística, dos creadors, una catalana i un coreà, visiten aquest 2016 de manera creuada els respectius esdeveniments. D’aquesta manera, el creador Lee Cheuslsong assistirà a l’edició d’enguany de la Fira. Per la part catalana, l’artista Carla Rovira va viatjar el passat mes d’abril al festival d’Ansan amb While the Machine keeps on running, una versió lliure d’Antígona. Aquesta obra, representada amb adolescents de la ciutat, va concebre’s com un mitjà escènic per afrontar el dol social de l’esfondrament del ferri Sewol el 16 d’abril de 2014, amb la mort de 304 persones, moltes de les quals eren estudiants de la ciutat d’Ansan. Llegiu-ne la crònica de la mateixa Carla Rovira, a qui li agraïm i li reconeixem la profunda valentia i generositat per haver afrontat un repte tan ambiciós des d’un punt de vista emocional. Felicitats.

15 d’abril de 2016, plaça central de l’avinguda on es durà a terme el festival d’arts de carrer a Ansan, Corea del Sud. Un grup d’adolescents frenen l’entrada dels adults a la part central de l’àgora: és un espai exclusiu per a les menors de 20 anys, l’edat en què es compleix la majoria d’edat al país. Les cares esperen amb solemnitat, les mirades atentes a una pantalla que passa en loop imatges d’un naufragi, el del ferri Sewol, del qual l’endemà es commemora el segon aniversari. Per primer cop, perquè l’any anterior va ser prohibit l’homenatge en record de les víctimes. Tampoc l’any anterior es va celebrar el festival; aquest cop sí, per retre homenatge a les víctimes.

És difícil dir que l’enfonsament del Sewol va ser un accident i no un assassinat per omissió: tants errors humans fan que usar la paraula accident sigui una abominació. El propietari de la companyia de ferris carregant el vaixell 3 cops la seva capacitat, el capità abandonant la màquina quan aquesta es queda varada quan una onada ―potser la més innocent en aquesta història― desplaça el sobrepès, o el govern que fins a 2 hores després de tot plegat no ordena les tasques de rescat… Ja massa tard. O les seves mentides ―les del govern― prometent vida on ja només queda aigua, corall i mort. O el seu cinisme quan tots els responsables desfilen per un judici ―d’aquests de mentida, als que tan acostumades estem aquí― i no saben dir res més que «no ho sé» a totes les preguntes que haurien d’aportar certa llum a la tragèdia. O a la seva repressió a cop de canó d’aigua, quan les famílies desfilen en processó amb els caps rapats recentment en protesta i en vaga de fam, pels carrers de Seül. Tot plegat massa difícil per encabir-ho en la paraula accident. I una de les coses que em trasbalsa més: abans d’abandonar el vaixell, el capità va demanar a tothom que no es mogués del seu lloc, per la seva seguretat. I obeir aquesta ordre va ser el que els va matar. Només es van salvar els rebels, la resta van quedar sepultats entre l’obediència i la confiança en l’autoritat.

IMG_8630

Tot això es remou el 15 d’abril de 2016 i ho veiem amb els nostres ulls la Clara i una servidora: artífex de la proposta artística While the machine keeps on running, un espectacle sobre el Sewol interpretat per adolescents coreans d’Ansan.

En el marc d’un intercanvi entre FiraTàrrega i Ansan Street Arts Festival, l’artista coreà Lee Cheulsong ―que us recomano seguir de ben a prop― vindrà a la Fira d’enguany i jo viatjo per fer un taller amb adolescents per crear un nou espectacle. Com a creadora, és un repte fantàstic; com a Carla, un viatge que promet remoure-ho tot.

El primer cop que parlem amb el grup d’adolescents (Su Yeon, Seun Yeon, Min Song, Han Uk, Nam Gyu, Don Hun, Chun Heon, Soy Han, Sun Hwa, He Rim, Litta, Yun Hi, Yu Jin, Su Mi, Su Ji, Seun Jeon, Ji Min) sobre el Sewol, les cares rialleres que ens han acollit el dos primers dies desapareixen. Cauen les mirades a terra, escassegen les paraules, hi ha llàgrimes. Nosaltres intentem entendre més enllà de l’idioma. Des del Festival se’m van proposar 3 temes a escollir per treballar amb el grup: la interculturalitat, la plaça/àgora com a espai de debat o el Sewol. El primer el vaig desestimar perquè considero que la interculturalitat des dels ulls d’una turista a Corea hagués sonat superficial. L’àgora, em ve de deformació professional com a membre de LAminimAL, sempre vull que estigui present en allò que faci (quin sentit té el teatre si no és per obrir debat entre les assistents?). I el Sewol, per morbositat creativa o per herència dels pollastres (el primer espectacle que he fet en què nenes i nens parlen de dolor), em va cridar l’atenció: un naufragi que s’havia emportat 304 vides, la majoria adolescents de l’Institut Danwon, del mateix Ansan i que et fa preguntar-te què passa quan els menors són protagonistes de la desgràcia i com assumim als menors com a víctimes en primera persona. Aquesta decisió la vaig prendre la mateixa setmana que sortia als mitjans que hem perdut 10.000 menors refugiades en la seva entrada a Europa i reviu quan llegeixo el degoteig de víctimes a la Mediterrània o el terror dels camps de refugiats, per exemple. Un petit apunt: hauríeu de veure la cara del nostre grup d’adolescents quan els expliquem com es tracta des de la UE el fet que milers de persones creuïn el mar, amb tot el risc que comporta això i com la gent perd la vida sistemàticament.

D’aquestes coses parlàvem durant el taller-creació i de què és el teatre i de què significa cooperar o competir.

En un moment donat em van demanar què creia que diferenciava les adolescents coreanes de les catalanes… En essència, penso, res: això sí, haver d’estudiar fins les 23:00 de la nit pels exàmens, forja un caràcter diferent; o no saber què són els okupes… I, sobretot, em sorprenc quan li demano a la traductora que els digui al grup que improvisarem i es queda aturada i em diu: què vol dir improvisar?

Totes aquestes coses succeeixen entre moments i relats per esbrinar què significava la tragèdia del Sewol per a Corea i, sobretot, per a Ansan, que és qui va perdre més vides el 16 d’abril de 2014. Quan preguntes per aquest fet, ―ara generalitzo, he parlat amb molta gent, però no amb tota― sovint les respostes coincideixen en dues coses: d’una banda, coneguessin alguna víctima o no, se la senten com a pròpia, et diuen que els troben a faltar i que volen que tornin. D’una altra, parlen molt, usen moltes paraules però en definitiva, no et diuen res, no hi ha informació en els mots. El divorci entre el que senten i el que expressen és esfereïdor i es nota quan una adolescent i jo ens abracem, perquè ella plora, però és incapaç de tocar-me, presa de la tensió dels seus músculs.

Així vam arribar, la Clara i jo, a la nostra primera conclusió artística: què podíem oferir nosaltres? Un espai on poder expressar, si més no, deixar anar. Jo penso que el teatre ha de poder ser un mitjà perquè el públic pugui ser actiu, més enllà de la participació anecdòtica. Així que havíem de fer deures; primer de tot, esbrinar com és el públic coreà i després, esbrinar com pot voler participar.

Un dels altres punts claus de la nostra recerca per entendre, va venir en forma de resposta per part de les adolescents quan vam demanar què volien aconseguir amb l’espectacle. Les respostes van ser clares: que es faci justícia i recordar les víctimes.

Com havíem de fer tot això en un país on no és ben vista la crítica al poder de manera oberta i quan la societat està tan dividida amb un tema tan delicat? Com diria la Clara, tantes vegades: la ficció.

La ficció ofereix distància, la ficció ofereix reconeixement. I en el nostre bagatge occidental, ens vam demanar qui era el personatge de ficció que més ha defensat l’homenatge als morts i un nom ens va aparèixer com una llumeta: Antígona.

Hi ha un problema greu ―des del meu punt de vista― en la creació escènica ―probablement en altres camps, també―: els tempos de creació, producció i comunicació sempre es foten d’hòstia. De vegades has de prendre decisions cronològicament contradictòries, que sentenciaran el que estàs fent, per a bé i per a mal. En aquest cas, jo havia triat un títol While the machine keeps on running (Mentre la màquina funcioni) abans tan sols d’agafar l’avió i Antígona i les màquines, a primera, segona i tercera vista no tenen res a veure. Així que, com vam poder, cosíem una dramatúrgia entre els 5 personatges més rellevants d’aquella tragèdia grega (Antígona, Creont, Hemon, Tirèsies i Èdip) amb paraules com engranatges, maquinària o funcionament. Però què és una tragèdia grega clàssica? Una màquina en què els seus engranatges funcionen construint un fat que sembla insalvable. Així doncs, presentant aquesta màquina preparada pel desastre, ja teníem l’excusa perfecta per promoure la participació de la gent d’Ansan; un cop cada personatge s’explicava, explicava la seva motivació i la seva perspectiva de futur, el poble de Tebes/públic assistent havia de dir la seva per reapropiar-se de la màquina o del destí col·lectiu.

Ha sigut important, en aquesta experiència, notar que sóc molt eurocentrista; que assumeixo el meu bagatge com a global… I corregir aquesta mirada cap a l’altre/a. Per això va ser indispensable, aterrar del tot a la realitat coreana i assumir que l’antiga Grècia no és la base de la seva història dramàtica i que per tant, seria indispensable una introducció a la matèria. Per això, un cop explicat el codi de joc, la tragèdia grega, la màquina funcionant i el públic assistent, l’espectacle estava quasi fet: només calia recollir les paraules de les menors que us he comentat abans: que es faci justícia, que es recordi els morts.

Vam fer tres passes de l’espectacle amb públic divers. A les funcions hi van assistir familiars de les víctimes, membres del festival i gent anònima coreana que és probable que no em torni a creuar mai més a la vida. Les reaccions van ser similars durant tots els passis. Primer la gent s’acosta, és un festival de carrer i la gent sol anar allà on hi ha enrenou. A poc de veure que serà una funció enterament feta per adolescents, comença la deserció. D’altres escolten atents el que les adolescents expliquen. De cop, algú se m’acosta i em demana si sóc la directora i que em vol preguntar una cosa. Jo, que a part de directora, faig de regidora/ dona dels micros (és el que té la multidisciplinarietat dels projectes low cost) dic que ara no puc respondre. Em diu: serà molt ràpid. Accedeixo i em demana si l’espectacle parla del ferri i en assentir jo, la seva cara canvia. El públic canvia de registre quan sap que allò que parla està destinat a parlar d’una ferida oberta. Canvia i participa en aquells mecanismes que des de l’escena se’ls proposa.

???????????????????????????????

Intenten modificar Creont/ la nostra presidenta Park ―responsable del govern― i participen en el funeral en forma de cerimònia del Doljabi (oferim objectes als morts per ajudar-los en el seu pas per la llacuna Estígia a bord d’un vaixell, aquest cop capitanejat per Caront) i oferim un crit perquè els morts ens sentin i sàpiguen que els acompanyem. Finalment ens unim en una abraçada inspirada en l’hora dels adéus, per estar juntes, per viure juntes el que estem sentint.

És curiós perquè quan es parla de teatre comunitari se sol usar la paraula qualitat. Ens sembla que en el moment en què l’artista s’apropa a la comunitat amb una idea, aquesta es desvirtua, es perverteix amb el sentit popular del grup no artístic. I jo he sentit dins d’aquest procés (com en el procés anterior que vaig viure, treballant amb nens i nenes) que és tot el contrari. Qualsevol té elements potencialment artístics que poden enriquir el projecte ―tant en el procés com en el resultat final―. Així va ser precisament en el nostre dispositiu final d’abraçada col·lectiva. Tal com he dit abans, el grup creua els braços com en l’hora dels adéus. I la Su Mi, adolescent encarregada d’explicar el dispositiu escènic al públic va ser qui va adonar-se de la realitat del gest. Els braços creuats de la gent són els llaços que duu la gent ―en forma de pin, com un llaç, com un penjoll― per recordar les víctimes. Els nostres braços lligats ens comprometien les unes amb les altres en el record de les víctimes. Les cares de tothom eren solemnes i de complicitat.

Durant aquests 25 dies ens han passat moltes coses, hem sentit moltes coses, hem après moltes coses. D’una banda, la necessitat de convertir el teatre no tant en un espai de somni i de proposta de futur sinó en un espai col·lectiu de prova; per descobrir no tant on volem anar com en quin moment ens trobem ara. A partir d’aquí, d’adonar-nos del lloc que ocupem en el moment present, podrem decidir amb un criteri coherent amb la nostra realitat cap a on volem anar.

D’una altra, i aquest és el meu apunt més personal, l’esgotament que pot generar un procés creatiu. Sento que ha sigut un viatge estrany impossible d’explicar amb paraules ―aquest post ho intenta i no sé si me’n surto― i només em queda la sensació final per ubicar-me en el procés que he viscut. Sento que aquest procés m’ha allunyat de la Carla artista creadora i m’ha abocat a la Carla gestora d’emocions col·lectives. I això, a banda de ser una gran responsabilitat, és un procés esgotador, un camp minat entre egos personals, idees preconcebudes i espais que són un camp per llaurar. Una experiència tridimensional d’una complexitat difícil d’entendre… Tot allò que sé del cert que encara em queda per aprendre.

Be Sociable, Share!

    Comentaris (2)

    1. Bets

      Preciós Carla.

      • Bet Miquels

        Preciós Carla.

    Afegir un comentari

    Cerca al web

    ×