Territori Creatiu

RSS

General 11/02/2013 Oriol Martí i Sambola

Ruralpower o com centrar-se en la perifèria

Per Oriol Martí i Sambola, gerent de FiraTàrrega. Text publicat al llibre Música per a camaleons, publicat per Trànsit Projectes i descarregable a http://blog.transit.es/mpc-online
Avui som centre i no perifèria. Aquesta frase, atribuïda a Eugeni Nadal, alcalde de la ciutat de Tàrrega als anys vuitanta, pare ideològic de la primera Fira de Teatre al Carrer, polític de transició visionari, genial, imperfecte, delirant i profundament mediterranista, em va fer veure per primera vegada que l’espai on un mateix es troba no és tant un determinisme geogràfic, sinó més aviat un estat mental col·lectiu producte d’una voluntat de ser.
A partir d’aquí han vingut moltes altres reflexions, però crec que totes elles deriven d’aquesta primera gran idea que explica, complementa i exerceix d’arrel mare de tot el que ve en les següents línies. Som-hi, doncs.
Desenvolupar una acció cultural ambiciosa, singular i convençuda en un territori perifèric (com va poder ser en el seu moment i continua essent avui la celebració de FiraTàrrega, el mercat d’arts escèniques més gran del sud d’Europa) és una oportunitat immillorable per generar valor afegit, que a més apunta cap a múltiples direccions.

En primer lloc, el desenvolupament d’una activitat cultural en un entorn perifèric és una font de proximitat tant física, per la proximitat entre infraestructures, accessibilitat o agilitat organitzativa, com també humana, per la baixa burocratització i naturalitat que gaudeixen les relacions personals en ciutats petites i mitjanes, sempre parlant en termes generals. Però com s’entén tot això? Doncs explicant que trigo 12 minuts en creuar a peu tota la meva ciutat, de punta a punta (proximitat física) i que quan necessito les claus de l’església perquè un artista pugui realitzar un espectacle, per exemple, de dansa vertical, truco al senyor rector i, molt atent, em cedeix les claus amb tota gratitud (proximitat humana). Forçant el sentit poètic, podríem dir que no hi ha metros ni autobusos, hi ha cames que caminen, i que no hi ha formularis de sol·licitud ni vuelva usted mañana sinó que hi ha relació humana i confiances personals.

En segon lloc, la perifèria té una gran capacitat de generar autenticitat i vivència, en contraposició a l’adjectiu anglosaxó fake, que vindria a integrar en una sola paraula allò fals, imitable, fingit o sintètic. El territori, entès com l’entorn perifèric, ens permet moltes vegades vincular-nos amb l’espai públic de manera amable i allunyada del frenesí hostil dels grans nuclis urbans.
En tercer lloc, assenyalar la capacitat dels entorns rurals o perifèrics de generar distinció, a partir de la invenció de determinats models de gestió inèdits que apareixen, moltes vegades, a partir de la mancança o les limitacions en infraestructures, mitjans o serveis. En certa manera, aquest fenomen s’explicaria a partir de la capacitat de transformar les debilitats i amenaces en fortaleses i oportunitats. Estaríem parlant d’alguna cosa així com “aquí ho fem d’aquesta manera perquè no ens queda cap més remei que fer-ho així, però és que a més ens funciona, ens agrada i ens distingeix”.
Finalment, el territori permet la infinita exploració, el joc i la interacció amb l’entorn. En aquest sentit, i basant-me en els 10 anys de fantàstiques i delirants experiències de producció a FiraTàrrega, només cal fer un breu repàs dels espais on hem realitzat espectacles: lògicament, en places, carrers i avingudes, però també en cases particulars habitades i abandonades, en esglésies, gimnasos, museus, biblioteques, oficines, balcons, escoles o naus industrials, sense oblidar que hem portat el públic en camps absolutament erms enmig del no-res, que hem fet una gran instal·lació de foc amb milers de litres de parafina al carrer o que hem programat un Shakespeare en un parc de pins, alzines i roures, entre moltes experiències.
Ara bé, de ben poc serveix la generació de valor afegit sense una proposta cultural on imperi la qualitat, amb una missió i objectius clars, ben planificada, comunicada i executada per un equip qualificat i, sobretot, dotada d’un pressupost raonable i raonat. Sí, som rurals, però no som ingenus.
En el fons, es pot entendre el territori com un agent viu que busca una marca amb la qual poder posicionar-se en un context d’oferta i demanda en plena i canviant competència. I aquesta marca apareix a partir de la interacció amb les percepcions i les sensibilitats properes a la psicologia humana. És el rural power, o aquella fantàstica sensació de privilegi quan estàs convençut de viure un moment extraordinari en un espai perifèric però central al mateix temps. Com ens agrada sentir cada any a la ciutat de Tàrrega que som el centre de l’univers durant els quatre dies de celebració de la Fira de Teatre al Carrer, embriagats per allò que Manuel Delgado definiria com el microclima temporal i excepcional, capaç d’alterar els escenaris latents de la normalitat!
I arribats en aquest punt, voldria posar de relleu la paradoxa que tot i parlar de territori, el que realment estem fent és buscar fórmules i més fórmules per desafiar el que comporta aquest determinisme territorial de què parlava al principi.
Altrament, si abans vèiem què pot aportar el territori en l’àmbit de la cultura, analitzem ara la potencialitat de la cultura desenvolupada en un determinat territori. Segons el sociòleg urbà Giandomenico Amendola, la cultura pot generar importants influències en la creativitat, l’economia, la qualitat de vida i la cohesió social, que no és poca cosa…
La cultura és un potent catalitzador de la creativitat en determinats entorns territorials i, conseqüentment, socials. Recordem, a més, el concepte de vivència de Lev Vygotski, que explica que les societats són capaces d’afavorir o multiplicar determinades ocurrències. Així doncs, una societat creativa generarà ocurrències creatives, que alhora generen més ocurrències creatives, i així successivament. L’altra cara de la moneda, però, és que pot passar el mateix amb la multiplicació de l’estupidesa, para compte…
La cultura també és un potent desenvolupador econòmic en un àmbit territorial. És més, la cultura ja no és una conseqüència dels processos de desenvolupament sinó que en molts casos és la pròpia causa i motor d’aquest desenvolupament. Aquesta capacitat d’influir positivament en les noves economies de territoris on possiblement hi havia un determinisme sectorial històric (eminentment agrícola) afavoreix la retenció i, en el millor dels casos, l’atracció de capital humà, en contra del trist fenomen de la fuga de cervells, rebatejat, aquí, com èxode d’intel·ligències rurals.
La cultura és una bona eina per construir qualitat de vida, sentiment de satisfacció intel·lectual i, a llarg termini, capacitat de generar valors vinculats a les democràcies avançades (participació, solidaritat, respecte, cultura de la pau i la no violència, etc.) . El problema és que la universalització de la cultura es converteix en amarga gesta quan parlem d’entorns perifèrics. Coneixem les potencialitats de la cultura, només cal aconseguir que arribi on cal (heus ací l’autèntic repte). Eines per aconseguir-ho: polítiques culturals no centralistes, inversió en infraestructures, xarxa de comunicacions i un llarg etcètera.
Finalment, la cultura té la capacitat de teixir importants dimensions simbòliques en les societats. Sense anar més lluny, aquesta capacitat de cohesió social sobre la base de la creació d’un tresor comú es veu clarament en el cas de FiraTàrrega i la seva ciutat: després de 32 anys de vida d’aquest gran esdeveniment, la població local estima, s’enorgulleix i parla a l’exterior amb sentiment de total pertinença de la seva fira, de la seva festa del teatre i del seu poble, a la vegada, i aquí hi ha l’element d’interès -perquè sinó estaríem parlant d’un cert localisme excloent-, amb ganes d’obrir les portes perquè la fira es conegui encara més en tots els racons del món. Per descomptat, seria ingenu no reconèixer l’oposició al caos festiu d’un petit sector de la població. Cal conviure, reconèixer i respectar aquest fenomen intern que, encara que minoritari, existeix; queda escrit.
I arribats aquí cal parlar del futur, que ja és present. Parlar d’aquest present/futur és parlar de neoliberalisme o, segons Stiglitz, de l’època del malestar, on hi ha una decadent i preocupant uniformització cultural exclosa de controls democràtics amb un clar perill de pèrdua de diversitat, complexitat i detall cultural. Però, sorpresa! De sobte i paral·lelament apareixen cada vegada més fenòmens bottom-up que reivindiquen més protagonisme d’allò petit, perifèric, singular i particular. Contradictori i interessant a la vegada.
Una explicació semblant és la que ens ofereixen Gilles Lipovetsky i Jean Serroy quan ens parlen de les paradoxes de la cultura-món, definida com la cultura global de la tecnociència, els mercats, el consum i l’individu però que alhora necessita experiències i existències plenes d’autenticitat.
I ja per acabar, podem preguntar-nos: qui millor que les expressions culturals perifèriques per aportar aquestes experiències d’autenticitat? La tensió de perdre presència pot generar presència, ves per on… Hem de parar atenció davant la paradoxa d’aquest nou paradigma on conviuen l’homogeneïtzació i la diferència, la unificació global i la fragmentació cultural. Caldrà aprendre a conviure en una gran constel·lació on coexisteix el mercat i l’individu amb el medi, la xarxa i la perifèria.
Aquesta és la nostra oportunitat, participem a la festa del món canviant, exercim de bons de la pel·lícula, vinculem el territori i les expressions perifèriques amb la cultura i la necessitat d’enfortir certs valors democràtics que estan cada vegada més en perill. Un bon camí seria al creació d’enllaços entre el territori i cultura necessària, en detriment de la cultura de l’oci. Tant de bo algun dia siguem necessaris i imprescindibles i, amb això, siguem centre i no perifèria. O millor, centre a la perifèria.
Un moment… O potser tot el contrari? Serà el nou territori el no-territori? No podem obviar que la cultura global potencia el desarrelament dels límits culturals dels territoris. Hiperindividualització, vaja. Potser d’aquí a poc temps ja no importarà l’on i amb qui, i entrarem en una vida abstracta, satel·litària i informatitzada.
Estarem atents a tots aquests fenòmens, amb moltes ganes.
Be Sociable, Share!

    Afegir un comentari

    Cerca al web

    ×